Unes línies sobre futbol

Com ja sabreu, tant vosaltres com la resta del món globalitzat, el Madriz ahir va aconseguir el nosequant títol de LLiga (aplaudiments).

Ahir nit em vaig xuplar hora i mitja de pitades, berrits (alguns pareixien el rei león i tot), cohets i trompetes d’ixes d’aire que fan un soroll infernal. Bé, jo i la resta del poble, clar! Com podreu imaginar, no participe de l’alegria dels madridistes però tampoc de l’alegria de cap altre equip en cas de que el guanyador haguera sigut un altre. Simplement, me-la-su-e.

Molta gent et diu: “Es que si no eres aficionada, no pots entendreu”. No, perdona. Com no estic subnormal, clar que puc entendre-ho. El que no puc entendre és que tanta euforia acabe per cremar containers a Alacant entre altres coses. Potser tenim visions diferents de la felicitat…

I ixe subidón? A sant de què ve? Ni tu has jugat el partit ni t’enduras la prima que s’enduran ells per haver-lo jugat i guanyat. I això és motiu de ixir a donar-li per cul al veïnat? O és motiu de que el meu Messenger s’haja plagat de madridistes amb la “ocurrent” frase de “Eto’o, cabrón, saluda al campeón”? Pero si Eto’o només estarà trist uns dies i després els milions d’euros que té li faràn oblidar la “pena“! A Eto’o li la sue la teua frase!

Per altra banda, se m’ocorren moltes altres coses per les quals si que valdria la pena ixir a pitar i a fer el imbècil col·lectivament al carrer, per exemple:

• Celebrar que hui no ha mort cap dona a mans de la seua parella.
• Celebrar que dos paísos (per no dir tots que em pareix utòpic) han firmat la pau per a sempre.
• Celebrar que algun metge o científic ha descobert la vacuna definitiva contra la SIDA.
• Celebrar que ja la sequera és ja només una cosa que apareix als llibres, al igual que el canvi climàtic.
• Celebrar que ixos jugadors de futbol vos pagaran cada mes sous superiors a 3000 euros. En definitiva, sou vosaltres els qui els ompliu els diners sense demanar cap comissió. Pot ser ja és hora. Jeje.
• Celebrar que les empreses i l’estat, en pleno subidón de adrenalina, emulen als jugadors de futbol i ens paguen a tots els treballadors la mateixa quantitat. (yeah!)
• Celebrar que ja es comercialitza un cotxe no contaminant i que en 4 dies acabarem amb l’efecte hivernacle.
• Celebrar que ja no hi ha cap xiquet/a maltractat o prostituit.
• Celebrar que Fabra ja no està al poder (jejeje, esta no val).

Son coses que em pareix que tenen moltissima més repercussió que 11 tipets darrere d’una pilota. Lo que passe es que tot lo altre no distrau, tat? Potser si feren un reality en un prostíbul de Delhi, hi hauria més conciencia social sobre les coses que realment importen.

Pero clar. Aquest és solament el meu punt de vista.

Més aigua

El dia 26 de Maig, Mármol em va passejar fins el pantano del Sitjar. Feia un vesprada horrible, humida, fresca, fosca…pero…hi havia molta aigua!!! (tenint en compte les possibilitats!)

Res, ací hi han tres fotos mobileres (mala qualitat per tant) d’aquell dia. Per si algú no s’ubique, que sapia que les 3 estan fetes desde damunt de la presa. La primera es d’un costat i les dos últimes de l’altre.

Obreros de Derechas

En fi, a falta de temps per a escriure coses, me dedicare al Copy & Paste que és més ràpid. Ací teniu un mail que m’ha paregut xuli per a ficar-lo ací (gracias Horror! )

Los resultados de las elecciones municipales del 27 de mayo deben provocar con urgencia un debate ideológico y político de altura en la llamada “izquierda española”, a riesgo de que se pueda perder la sintonía con los ciudadanos en futuras contiendas electorales. Algo está fallando, por encima de decisiones puntuales, candidatos inadecuados o tendencias históricas en una u otra comunidad autónoma. La pequeña crísis existencial ocurrida en estos comicios va mucho más allá. La proliferación cada vez más acuciante del llamado “obrero de derechas” amenaza con extenderse por toda la geografía, inundando con peligro regiones mayoritariamente progresistas en el voto.

Hablemos de ese obrero de derechas, cada vez más mayoritario en la sociedad española. Me gustaría parafrasear a Antonio Lopez del Moral que dice al respecto.

Obreros de derechas son los peperos que regentan videoclubes, asadores de pollos, fruterías, bares, obreros de derechas son los porteros del barrio de Salamanca de Madrid que se inclinan al abrir las puertas de los Mercedes de los que descienden sin mirarles los señores a los que votan, obreros de derechas son los dueños de las peluquerías que no quisieron cerrar durante la huelga, y que esgrimen argumentos tan egocéntricos como ‘a mí no me regalan nada los de la izquierda’, obreros de derechas son también los trabajadores de a pie que no votan porque ’son todos unos ladrones’, obreros de derechas son los taxistas que dicen que ‘a la izquierda no, que me quitan lo que yo gano con mi esfuerzo’.

Un obrero de derechas es aquel que no ve o no quiere ver más allá de los cuatro céntimos que ha reunido, y al que lo único que interesa es poner el aire acondicionado o la tarima de su pisito del extrarradio. También lo son los empleados de banca que se han visto obligados a hacerse un plan de pensiones privado, porque la seguridad social ya no las garantiza, y que, temerosos de perder sus ahorros, apoyan la opción conservadora.

Obreros de derechas son los contratados temporalmente que justifican la precariedad laboral con el argumento de que ‘hay mucho vago que vive del cuento’, obreros de derechas son los que entienden que las privatizaciones de los hospitales, de los transportes o de los colegios mejoran su funcionamiento porque así ‘esos mangantes que no dan ni golpe ya no tienen garantizado el puesto’. Qué pena, Dios, qué pena.

Y mientras tanto la verdadera derecha, la que se llena los bolsillos a raudales con la especulación inmobiliaria, con la información financiera privilegiada, con las prebendas políticas, con las OPAs hostiles, la derecha de los bancos, de los holdings, de Gescartera, toda esa auténtica derechona frotándose las manos. A estos idiotas, pensarán, les podemos quitar la seguridad laboral, el derecho a la huelga, la libertad de información, les podemos quitar hasta los pantalones y el orgullo, porque luego les dejamos que rebañen la cazuela y laman el plato, les damos las sobras y se conforman.

Y encima llaman guapo a Aznar

(personalment crec que açò és miopia, més que ser dretòs/a, jajaa)

En el fin del mundo

Ahir per la nit vaig anar a vore Piratas del Caribe 3. La veritat es que em va agradar però crec que em vaig distraure més amb la segona. En aquesta tercera entrega ha predominat moltissim els efectes especials i el voler fer la peli espectacular (potser algo flipats, perquè hi han algunes coses…poc creibles o poc coherents pero bueno, bé) i des del meu punt de vista ho han aconseguit pero “sacrificant” moltes parides dixes que fan riure a tota la sala.

Com dic, és una peli tan dinàmica i replena de efectes especials que temps per a avorrirte no en tens. Cada minut està passant alguna cosa que afecta a TOTS els personatges de la història. I el problema que li trobe a d’açò és que l’espectador acaba marejat com una tonyina entre tanta acció, tant de personatge, els diàlegs i la música. Quasi no dona temps a assimilar al 100% la peli, pero bueno, al final et vas aclarint!

En quant a les parides… haberlas haylas, pero m’ha paregut que menys que en les dos entregues anteriors i a mi em pareix (conste q no tinc ni punyetera idea de cine) que és degut a que com la peli es desenvolupa paralelament en distints escenaris on passen simultàniament moltes coses, no hi ha molt de temps per a fer broma.

Així i tot, em va parèixer una peli molt entretinguda per a vore i per supost vore a Jack Sparrow/Will Turner (o Elisabeth Swan si eres fan de la xica) en pantalla gran contribuixen a que et quedes estàtica a la cadira i t’oblides de menjar-te els Gusanitos que em vaig comprar, jeje.

Per cert, si aneu a vore-la, xupleu-se tots els crèdits del final, ja que quan acaben (jo ho he vist en les 3 entregues) sempre ix 1 minutet més de peli i mole!

En ocasiones veo… gent q no pareix del terreno

Entre Ele i Natàlia m’heu picat la curiositat i m’he dedicat (no podia ser d’altra forma en esta frikor, ) a buscar una foto de Saddam i una del vicepresident de la Diputació de Castelló, Francisco “Paco” Martínez. La veritat és que el paregut és més que raonable! El Saddam de la Plana, jajaja.

Aquells 8 segles d’ocupació musulmana s’han concentrat en l’ADN d’este home. Je!

La llei d’Hondt

Hui he descobert quin mètode és el que s’utilitza per a repartir/assignar escons (escaños. He descobert aquest palabro hui també ) quan venen eleccions.

Info en Wikipedia

La veritat es que ixa definició es costosa de seguir, ací hi ha una explicació en dibuixets i tot del Ministeri de l’Interior. Aquesta és més fàcil.

Pel que pareix, no és un sistema que respete la proporció real de vots a cada partit i la representació que haurien d’obtindre en un Parlament. Intentaria explicar-ho pero crec que no ho faria bé, per tant, si vos interessa el tema, jo em llegiria aquest article en PDF on s’explica la mar de clarament sobre un exemple d’eleccions a LLeida, com es van repartir els escons mitjançant la llei d’Hondt i com es podria millorar aquest mètode. Molt recomanable, m’ha paregut!

Personalment quasi que em pareix millor la nova versió que sugereixen ja que d’aquesta forma, els partits menudets poden optar a tindre representació parlamentaria i donar-li un poc de varietat les bipartiditzades Cambres.

De totes formes, em pareix a mi que cap dels dos partits majoritaris estarà molt d’acord en perdre algun dels seus escons en favor d’un partit menudet. I si, com passa ací al País Valencià, per a obtindre representació en la cambra, un “partidet” ha darribar a un 5% dels vots en lloc del 3% com passa en altres Comunitats Autònomes, et trobes amb una varietat política que buf! Tombe d’esquenes!

Silenci!

No sé vosaltres pero ara que ja comença a fer calor, abellix obrir les finestres de casa per a que entre un poc de aire temperat que sempre és agradable. Jo, si estic a casa, em passe el dia amb la finestra de l’habitació oberta.

La sensació sol ser agradable quasi sempre; visc en un carrer bastant tranquil i amb poc soroll del tràfic, els veïns de davant tenen un jardí amb palmeres d’eixes baixetes, roses, canyes de bambú, etc que li donen un toc la mar de verd a la meua visió del carrer.

Per desgràcia, hi ha un casal de xiquets garrulins no molt lluny de ma casa, dixos que tenen motets de cross (se diuen aixina!?) o Variants heretades dels germans, tunejades i trucades a morir i que fan un soroll que jo el calificaria de insoportable. Estos mateixos crios, pareix que no fan altra cosa que passejar-se en la moto ara que fa bon temps; pot ser ho fan per a airejar la testosterona davant de les xicueles de la costera o pot ser per avorriment en el lapse de temps que transcorre entre dos canuts, pero el cas es que per a arribar al seu casal passen (quasi sempre) per davant de ma casa.

El carrer es bastant llarg i fa una lleugera pendent cap amunt que els xicuelos pugen fent un meeeeeeeeeeeeec!!! infernal (no ells, clar!) des d’allà baix, que qualsevol diria que no els puja la maleïda moto.

A part, se veu que viuen en comuna al casal perque siguen les 5, les 8 o les 11 de la nit, sempre hi ha algún que decidix ser Pedrosa durant els 100 metres, si això, que tindrà el carrer. Haurieu de vore la meua batalla personal amb el xiquet de torn i el volum de la tele en Dimarts/Dijous mentre veig House/Grey.

Jo no tinc ni idea si el soroll que fan les motos es pot pal·liar parcialment… Com amb tubarros dixos es fa més soroll, igual hi ha alguna cosa per a fer-ne menys, no? M’encantaria que existira una cosa així i que fora obligat portar-ho equipat! [Malèfic Mode On] Muahahahaa! [Malèfic Mode Off]

El tema és que des d’ara fins el mes d’Octubre que tanques la finestra i t’enteres menys, toca tragar mecs! a diestra y siniestra. I la veritat, quan estas agarrant la son en ple Juliol, no te fa ni p*** gràcia! No vos passa a les vostres cases? Algun polític ociòs hauria de prendre cartes en l’assumpte, home!

Quiero que cuando una mujer abra las piernas sepa por qué lo hace

Esta frase tan rotunda està dita per MAIMA MAHAMUD Secretaria d’Estat de Assumptes Socials y Promoció de la Dona al Sahara. No deu ser una dona comú ni molt menys, segons els cànons d’allà.

Vos recomane que llegiu la entrevista, és dura i clareta com l’aigua però molt interessant.

Entrevista a El País

Tokelau

Segur que alguna vegada heu entrat en alguna pàgina web rollo: www.nomdepagina.tk, tat? Pues sapieu que aquest “.tk” designa, al igual que “.fr” a França, a un país, que en aquest cas es diu Tokelau!

Si cliqueu a l’enllaç de dalt, podeu vore que Tokelau es un xicotet conjunt d’illes perdut en l’oceà Índic, on soles es pot arribar amb un viatge de 37 hores en vaixell (Wao!) . Però… com tot país del món té reservat el seu propi nom de domini.

Com es pot imaginar, poques pàgines web s’escriuran desde Tokelau (com m’agrada el nom!) , més que res perque viuen unes 1500 persones i, per tant, es un domini poc aprofitat. Per això, el govern (que depén del Regne Unit) fa uns anys que va prendre aquesta lucrativa decisió: Vendre noms de domini amb extensió .tk a empreses o particulars, amb la intenció de aconseguir diners per a les arques de l’estat i poder desenvolupar el país!

A voltes, als paisos occidentalitzats, es complicat trobar un nom de domini “.com”, “.es” o “.net”, que s’ajuste al que tu vols perque solen estar pillats. Els dominis “.tk” ajuden a que pugues ferte una pàgina amb el nom que amb els altres estava agafat perque el seu ús és menys comú. Per exemple, pots fer-te un www.cocacola.tk (la represalia serà la que serà, pero per poder pots!)

Ací s’han fet populars perquè et proporcionen noms de dominis gratuits, lo que passe es que has de tragar que et fiquen publicitat a la pàgina per tal que la empresa que t’ha proporcionat el nom traga benefici i els puga pagar als d’allà. Curiós, no?

Un viatge a Tokelau? jejeje, si voleu algo més de info…ací teniu.

PD – Ah! Se m’oblidava… aquesta és la seua ubicació en un mapeta. Es lo que jo qualificaria com a “el cul del món”, amb perdó… Ho he tret de l’últim enllaç que he ficat.

El rebufo d’Abril

Continua la meua obsessió amb les corrents d’aigua onderes:

Fotets fetes les dos des del pont nou. Estan fetes amb el mòbil així que la qualitat no és molt bona, però no tenia ganes d’anar a per la càmera a casa. A que pareix un riu de categoria i tot? Sobretot comparat amb les fotos de fa un parell de setmanes.

En estes dos, vaig aparcar el cotxe de qualsevol manera en plan dominguera i allà que vaig apartar una valla de Lubasa (baix la inquisidora mirada de dos senyors majors) i em vaig clavar al centre del pont vell per a fer la segona fotet.

Estes dos fetes també des del pont vell. En la última, si es fixeu, podeu vore a una happy parella passejant al gos (era un cocker amb unes orelles enormes!) pel camí ixe tan natural que hi ha al llit de riu.